La depressió major és un trastorn molt present a la població, segons l’estudi ESEMED a Espanya un 10.6% de la població tenen o han tingut depressió al llarg de la seva vida mentr
Dins el programes assistencials basats en el model d’atenció a la cronicitat es dóna molta importància en facilitar eines d’autocura i automaneig per tal de que el pacient pugui dur a terme conductes per a controlar aspectes de la seva patologia. Una d’aquestes estratègies, contemplada dins els protocols psicoeducació, és l’exercici físic.
La prescripció d’exercici físic s’ha incorporat com a component en el tractament i prevenció de nombroses malalties d’etiologia i característiques molt diverses (cardiovasculars, musculoesquelètiques, endocrinològiques,etc.) en certa manera degut a que els seus beneficis tenen un caràcter generalitzat i sistèmic.
El seu efecte en salut mental, i concretament en depressió major, s’explica per la influència sobre constructes essencials per al benestar psicològic i que es troben afectats en els pacients amb depressió:
- Promou un augment de l’autoestima i l’autoeficàcia, reforçant la percepció d’empoderament.
- Quan es realitza en grup, facilita la socialització, actuant com a protector davant de l’aïllament i adquirint els beneficis de la interacció social regular.
- Fomenta l’activació conductual i pot comportar una activitat plaent a incorporar a la rutina del pacient. Aporta estructura al dia a dia del pacient.
- En alguns casos, el pacient adopta l’exercici físic com una estratègia per a combatre pensaments negatius intrusius.
- Ajuda a combatre alteracions del son i de la ingesta d’aliments
Els efectes neuroquímics de l’exercici físic regular, entre els quals s’observa un increment de la producció de endorfines i monoamines i una reducció en els nivells de cortisol, afavoreixen un millor estat d’ànim i constitueixen una estratègia d’actuació no farmacològica amb efectes sobre mecanismes bioquímics alterats en depressió.
Actualment existeix evidència sòlida que suporta incorporació d’exercici físic regular en el tractament de la depressió lleu-moderada, traduint-se en recomanacions dins la guia NICE per a la depressió, la guia escocesa per al tractament no farmacològic de la depressió (SIGN) i l’última revisió Cochrane. Per aconseguir la major resposta possible:
- El programa d’exercici físic ha de ser estructurat i supervisat, amb tres sessions setmanals de 45-60 minuts durant 10-12 setmanes.
- Sempre adaptar el tipus d’exercici en que es basi el programa a les possibilitats i interessos del pacient, intentant que l’exercici es pugui consolidar com una activitat agradable dins la rutina del pacient. Sempre pactar freqüència i duració amb el pacient.
- Preferentment organitzar l’activitat pel matí o a primera hora de la tarda per no entorpir el descans.
- Quan sigui possible, vincular el pacient a elements de la comunitat que el puguin aconsellar sobre com realitzar l’exercici seleccionat, previndre lesions i que afavoreixin l’adherència al programa.
- Fonamental incorporar elements per a augmentar i mantenir la motivació, com poden ser els objectius realistes, vincular familiars/amistats i/o fer una llista dels beneficis que el pacient pot esperar, amb especial enfasi en resultats a curt termini (millor descans, benestar físic, menys cognicions desagradables, sensació d’energia renovada,etc.).
- Intentar establir un mètode de feedback i de reforç de la milloria aconseguida durant la intervenció, que molts cops passa desapercebuda al propi pacient. Evitar comparacions entre pacients.
Característiques intrínseques de la depressió, com la anhedonia, la inhibició i la manca d’energia constitueixen obstacles per la realització d’un programa d’exercicis però també són símptomes que poden respondre a aquest exercici físic regular, fet que li dona la oportunitat al pacient de atribuir aquesta milloria al seu propi esforç i permet un discurs d’empoderament molt beneficiós pel pacient.
Així doncs, tenim en l’exercici físic un aliat contra la simptomatologia depressiva, així com un manera d’oferir al pacient un repte ajustat a les seves possibilitats que l’ajudarà a veure’s a ell mateix com l’agent de millora més important dins el seu tractament.
 |
Daniel Porta, psicòleg
Institut d’Investigació i Innovació Parc Taulí |
