Un dels aspectes més importants en l’abordatge i tractament dels trastorns mentals té a veure amb la relació que s’estableix entre el professional i el pacient, una relació que emmarca les intervencions a realitzar i que sovint constitueix un intangible que d’alguna manera condiciona l’èxit de les intervencions. Quan aquesta relació adquireix un adequat grau de qualitat, podem dir que compleix per si mateixa una funció psicoterapèutica.
La relació terapèutica es fonamenta en un conjunt d’actituds, capacitats i habilitats que tots els professionals hauríem de tenir i manifestar per tal d’actuar terapèuticament en la relació amb els pacients. Aquestes habilitats tenen a veure amb la capacitat d’escoltar i comprendre a l’altre i fer-li sentir així, amb la capacitat de contenció de les pròpies emocions i de les del pacient, amb la capacitat de retornar a l’altre quelcom clarificador del seu procés d’emmalaltir.
Sovint, acompanyar al pacient en tant es produeix la milloria se’ns fa llarg, ens neguiteja i ens porta a buscar en els algoritmes de tractament (farmacològic la majoria de les vegades) una resposta tranquil·litzadora, sense adornar-nos que l’eina fonamental d’acompanyament al pacient en aquest procés és justament la funció psicoterapèutica de la nostra relació amb ell. Acompanyar en el sentit de “estar al costat de la persona i fer-li costat”, mantenint un vincle relacional basat en la confiança i en el respecte que ens permeti arribar a establir una aliança terapèutica.
La relació terapèutica precisa d’una disposició i una actitud personal per part del professional, però també d’un marc de treball saludable que fomenti el desenvolupament de les habilitats psicoterapèutiques dels equips, les activitats formatives, el treball en equip i els espais de consultoria entre professionals.
Et proposem reflexionar i fer aportacions que aproximen el contingut de l’exposició amb la teva pràctica assistencial.
 |
Pilar Casaus, psiquiatra. Centre de Salut Mental d’ Adults de Valls, Institut Pere Mata |
